 |
| Amanaderos |
El dissabte 20
d’abril vam eixir a les 7:00 cap a
Camarena de la Sierra per realitzar una de les etapes més clàssiques de la
penya BTT de Ràfel. N’érem 10 dels que habitualment solem eixir els diumenges i
s’afegiren dos xicots de Massamagrell. Tot feia preveure que el dia seria
solellós tot i que les prediccions del temps indicaven una baixada important de
les temperatures. A l’hora de l’eixida no notàrem cap canvi però a mesura que
ens anàvem acostant a la zona s’adonàrem, molt al nostre pesar, de l’encert de
les prediccions. De fet, a 10 km de Camarena el termòmetre del cotxe marcà 2°C
per davall de zero.
Iniciàrem la
marxa a les 8:45, com sempre, des de l’hotel Esmeralda i sense cap dubte feia
fred de debò. La nostra intenció era la de fer el mateix recorregut que l’any
passat amb la pujada al pic de Javalambre, al costat de les pistes d’esquí. La
pujada de 16 km la férem tranquil·lament, tot i que es notava que la gent jove
a la mínima solia escapar-se donant mostres de la seua força i del seu caràcter
més intempestiu. La gent més madura pujava més endarrerida al seu aire, ara bé
no hi hagué cap tipus de problema perquè quan aquells es distanciaven apreciablement,
tornaven a per la gent major per a donar sensació de grup ben avingut.
A les 10:45
arribàrem al piló que marca la situació del pic i la intenció era la d’esmorzar
allí, com férem l’any passat. Ara bé, Eolo ens va rebre amb una gran recepció,
el vent bufava de valent i la temperatura era tan baixa que allí no es podia
estar. Esmorzarem, sí, però ràpidament i en acabar, tot seguit iniciàrem la
marxa, sense gaudir de les xarrades i moments d’harmonia que sempre tenim
després d’alguna de les menjades.
 |
| Pico Javalambre |
Com ja he dit,
ràpidament agafàrem la baixada cap a Arcos de las Salinas i allò sí que va ser
gairebé un calvari. Els dits de les mans i els peus se’ns gelaven com no havia
passat mai al llarg de tot l’hivern. El bloqueig dels dits dificultava fins i
tot el canviar de marxa. Perquè es feu una idea del fred que feia us diré que
fins a les 12 del migdia, Leal no pogué beure aigua del bidó que portava en la
bicicleta. El dia d’abans l’havia clavat en el congelador per tal de tindre
aigua fresca durant el recorregut. Ben fresca la tingué, sí, però en un bloc de
gel!
Una vegada
enllaçàrem amb el recorregut de la marxa “Matahombres” el paisatge canvià i la
temperatura pujà una mica, no massa, però s’agraí. En arribar a un creuament,
Jesús comentà la possibilitat d’anar a la” Fuente Matahombres” per una camí que
havia trobat per internet. La gent no quedà massa convençuda i al final
decidírem que Jesús i Joan feren de conillets d’Índies i provaren la nova
senda, la resta faríem el mateix recorregut que l’any anterior passant per la
“Fuente de la Miel” i al final ens reuniríem en la font “Matahombres”. L’any anterior,
la parada en “La Miel” fou una autèntica benedicció, perquè ens va donar la
possibilitat de refrescar-nos a tots. Enguany, ben al contrari, la parada no va
durar gaire i la gent va beure poc, senyal que a causa del fred no sentíem cap
xafogor.
A les 12:15
estàvem tots en la “Matahombres” i com ja estava previst, s’inicià el
recorregut cap els “Amanaderos” visita obligada que fem totes les vegades que
hi anem, a la zona, per la seua espectacularitat i bellesa. El recorregut fou
preciós, com mai ho havíem vist, ja que l’aigua corria per allà on miraves. De
fet vaig contar 5 rierols que creuaven el camí, en algun d’ells l’aigua
arribava fins als pedals i tothom, és clar, sofrí la mullada del calcer, però
com diguem nosaltres “amb alegria!”. La tornada dels “Amanaderos” esdevingué
una mica pesada, però xino-xano la férem sense problema. Jesús digué abans:
“Açò serà una Moleta!”, però es clar que exagerà una mica fruit de les hores
que portàvem damunt la bici.
Al final a les
13:45, igual que l’any passat, estàvem de tornada en Camarena per a dinar.
Dinàrem a l’hotel, i després de la tertúlia obligada ens tornàrem cap a Ràfel,
on arribàrem a les 17:45. Tot un dia de germanor que s’agraeix en els temps que
corren!
Com a comentari
final, afegiré que si bé l’any passat consideràvem que aquesta ruta era més
bonica que la variant clàssica que passa per Riodeva, Villel, etc., he de dir
que enguany les coses ja no estan tan clares. Se senten veus que reclamen la
tornada a la ruta original. Atenent els comentaris, potser l’any que ve, o a la
propera vegada, tornem als orígens. Al meu parer tampoc està mal anar
canviant-la de tant en tant i no fer sempre el mateix.
Orchillés
El dia de
nochebuena, a les 8:00 eixirem de Rafelbunyol cap a La Vilavella, per a realitzar
una ruta de 2:30 hores, que Joano tenia previst ensenyar-li a Quique. S’apuntàrem
uns quants més per a que ens servirà de repàs, ja que pel dia que era. no el podíem
fer, com ja és habitual, per la vesprada.
En 35 minuts
estàvem en el punt d’eixida, el Calvari de Vilavella. Només eixir, efectivament
allò va ser un calvari perque sembla que Joano no vol ser menys que Orchillés i
ens arreà un port de muntanya sense cap calentament.
Ens ferem
unes fotos i de nou cap amunt fins arribar a una altra pista que ens pujà al
Puntal d’Artana (600 m). Val la pena l’esforç per a contemplar les vistes que
gràcies a la bici podem gaudir. Curiosament, vam ens vam creuar i compartir la
ruta amb senderistes, però no amb altres bikers, sols un que anava solitari. A
partir d’aquest punt, el més alt de la ruta iniciàrem una llarga i agradable
baixada per una pista excel·lent que invitava a llançar-se i deixar-se dur cap
a l’esmorzar en La Vall d’Uixó. A les 11:05, vam esmorzar en un que ens deixà
entrar la bicis i que ens serví com cal. Vam estar una hora amb cremadet de
ron, caragillo i demés.
