El dissabte 2 de març, a les 7:30, iniciàrem la que ja és tradicional ruta
de la Morruda, de 77 km.
Va eixir un dia esplèndid, després de dos dies de pluja i
fred. El cel estava ras i prompte ens acariciaren els primers raigs de sol que
s'agraïren com quan tens fred i et tires una manteta per damunt. El dia
anterior la l'autovia Mudéjar va estar tallada al trànsit en Barraques per la
quantitat de neu caiguda i les muntanyes de la Serra Espadà i de la Serra del
Negrete resplendien amb els seus cims totalment blancs.
Vam acudir 19 bickers que, tot ja que dir-ho, es comportaren amb gran
companyerisme. Començàrem pujant fins Nàquera, on tinguérem que esperar a Paco,
que com no practica regularment, sofrí un poc prou a l'inici.
Després de comentaris i alguns minuts parats, al tirar a
moure, Juanjo es va vore la roda punxada, l'ajudaren a reparar-la i alguns
aprofitàrem, com va sobrat, per a seguir sense patir massa fins la font de S.
Josep de Serra. Cal dir que no arribà l'últim després de reparar
la roda.
Seguirem fins la font del Llentiscle on l'aigua manava
fresca i abundant després de la pluja. Descansàrem i ens férem una barreta per
a no decaure en l'esforç.
Baixàrem cap la font del Poll, algú massa precipitadament peró sense tocar
el terra, gràcies a Déu. Des d'allí començà de nou una pujada fins la Casa de
Tristán.
Pel camí vam sentir en la pell, en els dits i en els
peus, el paisatge nevat. En Tristán, alguns desfruitaren, com a xiquets que
son, tirant-nos pilots de neu. Allí vam cridar al restaurant Casa Millán per a
que ens preparara 19 entrepans de truita amb pernil.
Iniciàrem el descens de 6 km fins la Morruda i Paco desaparegué perseguint a qui anara davant d'ell. Al arribar a la Morruda ens
férem les fotos corresponents i el Soro, que sempre aprofita el moment per a
fer una foto o buscar un fòssil o una brossa peculiar, recollí unes olivetes
que, curiosament estaven dolces acabades de collir, no estan aspres com et
quedes esperant.
A les 11:20, amb la taula parada, esmorcàvem i Rafa ens
deixà bocabadats baixant l'escala com si fos una cabreta a botets i parant,
pero sense tocar terra. L'escala té un gran desnivell i la dificultat afegida
de que hi ha un replà d'un m2 amb un colze de 90º. La baixà com si
ho haguera fet moltes vegades.
Morte també punxà baixant de Tristán i aprofità per
reparar la roda. Després seguirem per la via menera fins Torres Torres i Gilet
on decidírem tornar per S. Esperit que al no ser d'asfalt, no dona peu a que
algú aprete l'accelerador cap a casa.
En arribar al Pollancar, ens vam relaxar per tal
d'arribar tots junts i evitar rampes en les cames pel cansament. A les 14:05
entrava en casa i segons el parèixer, tots ho vam passar molt bé. TOT UN ÈXIT
!!!
Reportatge gràfic gràcies a Miguel Merino, l'Almodóvar
del grup: https://plus.google.com/photos/112487676006530429640/albums/5851251882187017681
