El
dissabte 25 de febrer de 2012 vam eixir a les 7:30 cap la Morruda,
pero hi hagué reparació i deixàvem el poble sobre les 7:45.
Iniciàrem la ruta per carretera asfaltada i férem la primera parada
en la font de Nàquera. Ací s'esperàrem com és costum i
comentàrem l'itinerari previst, però hi hagué gent que no parà.
He d'aclarir que tot el que vullga vindre amb nosaltres, evidentment
pot fer-ho, sols s'ha de comprometre a pedalejar. Per norma, sempre
fem un determinat número de parades que prèviament estan
establides. Esta filosofia de reagrupaments periòdics, o parades
establertes, la venim aplicant des del principi i ens va bé. Açò
fa que ningú es descontrole i el grup funcione com tal. En cada
parada s'esperem fins que arriba l'últim, descansa i després es
reanuda la marxa. Si algú no desitja parar i segueix, que faja
marxa, ell s'apanya, però és imprescindible i obligatori que heu
avise.
Des
d'ací, en Nàquera, es quedà que la següent parada era en la font
de S. Antoni de Serra. Després seguírem cap la font del
Llentiscle, allí descansàrem i es férem una barreta per
pujar millor fins la font de Tristán, punt més alt de la
ruta al que arribàrem a les 10:20 i concertàrem l'esmorzar de
tortilla francesa amb pernil per a tots en ca Millán.
Des
d'ací iniciàrem un fort descens fins la monumental olivera La
Morruda, prop de la Masia de Ferrer. Després, pel camí de la
cantera d'algeps de Soneja arribàrem a la carretera nacional Sagunt-
Burgos i esmorzàrem a les 11:10 en Casa Millán que ja tenia
la taula preparada i els entrepans apunt.
Seguidament,
després del descans i els cafés, es posàrem en la via menera,
baixàrem fins Algimia d'Alfara
i per carretera asfaltada baixàrem fins el camí de S.
Jaume. A partir d'ací, en que
les forces d'alguns ja afluixen, justament s'agafà velocitat com si
d'una carrera es tractara.
Esta
forma desaforida de tornar cap al poble, no em sembla molt correcta,
ja que si tots iniciem junts el camí, deuríem d'arribar junts, en
perfecta harmonia, com sempre hem fet.
Tal
vegada en conte d'eixir en grup, alguns deurien plantejar-se fer
carreres. D'aquesta manera al menys els guanyadors s'esperarien a
rebre la medalla quan tots hagueren arribat a la meta i així s'asseguraríem que no falta ningú.
Això
d'apretar els últims 5 km de ruta, tal vegada esta bé si al final
es trobem tots per esmorzar, pero quan se'n anem directament a casa,
sempre hem quede amb el dubte de si algú s'ha quedat pel camí.
Candelpetit
