La Morruda 2013


El dissabte 2 de març, a les 7:30, iniciàrem la que ja és tradicional ruta de la Morruda, de 77 km.
Va eixir un dia esplèndid, després de dos dies de pluja i fred. El cel estava ras i prompte ens acariciaren els primers raigs de sol que s'agraïren com quan tens fred i et tires una manteta per damunt. El dia anterior la l'autovia Mudéjar va estar tallada al trànsit en Barraques per la quantitat de neu caiguda i les muntanyes de la Serra Espadà i de la Serra del Negrete resplendien amb els seus cims totalment blancs.
Vam acudir 19 bickers que, tot ja que dir-ho, es comportaren amb gran companyerisme. Començàrem pujant fins Nàquera, on tinguérem que esperar a Paco, que com no practica regularment, sofrí un poc prou a l'inici.
Després de comentaris i alguns minuts parats, al tirar a moure, Juanjo es va vore la roda punxada, l'ajudaren a reparar-la i alguns aprofitàrem, com va sobrat, per a seguir sense patir massa fins la font de S. Josep de Serra. Cal dir que no arribà l'últim després de reparar la roda.
Seguirem fins la font del Llentiscle on l'aigua manava fresca i abundant després de la pluja. Descansàrem i ens férem una barreta per a no decaure en l'esforç.
Baixàrem cap la font del Poll, algú massa precipitadament peró sense tocar el terra, gràcies a Déu. Des d'allí començà de nou una pujada fins la Casa de Tristán.
Pel camí vam sentir en la pell, en els dits i en els peus, el paisatge nevat. En Tristán, alguns desfruitaren, com a xiquets que son, tirant-nos pilots de neu. Allí vam cridar al restaurant Casa Millán per a que ens preparara 19 entrepans de truita amb pernil.
Iniciàrem el descens de 6 km fins la Morruda i Paco desaparegué perseguint a qui anara davant d'ell. Al arribar a la Morruda ens férem les fotos corresponents i el Soro, que sempre aprofita el moment per a fer una foto o buscar un fòssil o una brossa peculiar, recollí unes olivetes que, curiosament estaven dolces acabades de collir, no estan aspres com et quedes esperant.
A les 11:20, amb la taula parada, esmorcàvem i Rafa ens deixà bocabadats baixant l'escala com si fos una cabreta a botets i parant, pero sense tocar terra. L'escala té un gran desnivell i la dificultat afegida de que hi ha un replà d'un m2 amb un colze de 90º. La baixà com si ho haguera fet moltes vegades.
Morte també punxà baixant de Tristán i aprofità per reparar la roda. Després seguirem per la via menera fins Torres Torres i Gilet on decidírem tornar per S. Esperit que al no ser d'asfalt, no dona peu a que algú aprete l'accelerador cap a casa.
En arribar al Pollancar, ens vam relaxar per tal d'arribar tots junts i evitar rampes en les cames pel cansament. A les 14:05 entrava en casa i segons el parèixer, tots ho vam passar molt bé. TOT UN ÈXIT !!!
Reportatge gràfic gràcies a Miguel Merino, l'Almodóvar del grup: https://plus.google.com/photos/112487676006530429640/albums/5851251882187017681

Visites: